Estem a facebook: facebook-icon al twitter: twitter-icon a youtube: icono-youtube i ara també al instagram: logo instagram

Telèfon de contacte: 626 23 32 71    correu: colladecampaners@hotmail.com

No sempre és necessari que la veritat

adquirisca cos, n’hi ha prou que plane

com a esperit i provoque harmonia com

ocorre amb el so de les campanes que

s’escampa per l’aire, somrient en la seua

serietat.

  1. W. von Goethe[1]

Les ciutats, com la nostra, estan cada dia plenes de sorolls, de marques quotidianes de la vida en comú, d’un llenguatge únic que la societat ha desenvolupat per tal de crear canals propis de comunicació, del que gustosament molts autors intitulen paisatge sonor. El resultat d’aquest ventall de colors sonors, no esdevé de la creació pròpia de l’individu únic i autònom, el qual empra la seua praxi–o acció– per produir la seua pròpia vida. No. Necessita i ha necessitat de la societat, que li ha aportat a l’ésser humà l’experiència social –o l’herència sociocultural– que s’annexiona a la seua pròpia herència genètica, “penetra en tots els aspectes de la seua activitat vital” tal com assegura el filòsof hongarès György Màrkus[2]. Però, aquesta societat, en paraules de Marc Baldó, està creada per les persones i al mateix temps és creadora d’individus, o siga que la societat ens fa, i a més a més, nosaltres amb les nostres actuacions la fem[3]. Aleshores, gràcies a les interrelacions i interaccions que esdevenen dins de la comunitat, aconseguim forjar noves formes pròpies, per exemple, de comunicació que no sols transformen el nostre medi o natura, sinó que també ens transforma com a individus, ja que incorporem noves percepcions i coneixements, convertint-nos així en éssers socials.

Gràcies a aquestes interaccions col·lectives i a la recerca i l’aprenentatge de solucions com a éssers socials, hem aconseguit desenvolupar allò que anomenem cultura. La cultura, per tant, és una creació humana formada a través de les experiències humanes i els intents de cercar solucions a problemes que el medi ens planteja. Comprenent llavors, que si necessitem treballar la terra per alimentar-se i a més augmentar la seua producció per poder abastir a la família o a la comunitat, serà necessari desenvolupar millors utensilis de treball i millorar les tècniques de producció. O pel contrari, el creixement d’una població fa necessari l’establiment de codis de comunicació, no sols per a interactuar entre els habitants sinó per a regular certes normes o experiències comunes. Dit i fet, la cultura aconsegueix així equipar als individus de remeis que aconseguiran incrementar la relació i la cohesió social dins d’una societat, alhora de suscitar als individus com a vehicles de coneixement. Però no deguem entendre la cultura sols com una transmissora d’idees i conceptes, sinó que requereix de la ficada en pràctica d’aquestes idees per tal de crear experiències. I quin millor espai que les civilitzacions per a desenvolupar aquestes experiències, perquè com afirma Baldó, “si tota l’experiència social humana és cultural, no tota és civilitzada”. Així doncs, les ciutats –necessàries per a l’aparició de la civilització– esdevindran tant espais de major concentració humana com escenaris d’una organització social més complexa amb un major grau de sofisticació cultural. 

Però tot aquest plantejament queda quasi inintel·ligible sinó fixem un perquè, una explicació. Així és com la cultura i la civilització, donades de la mà, han desenvolupat un grapat de canals de comunicació, entre ells aquell que volem revalorar: les campanes. Les campanes són una obra d’aquestes solucions que les societats han vist necessari produir, com abans hem plantejat. Tot és gràcies als principis bàsics de la cultura: el sorgiment de la idea i la seua ficada en pràctica; que ha vist en la necessitat d’avisar dels fets, de marcar uns espais, d’avisar de certs moments del dia, d’allunyar allò que es creien mals esperits o tan sols d’aconseguir amb un so cercar la idea d’harmonia social en una societat, de vegades, tan caòtica com la xinesa. No obstant, totes aquestes idees i missatges necessiten ser compartits i entesos per a la societat, i tant sols poden aconseguir tal complexitat i ressò en allò que denominem civilització.

D’aquest mode és aclaridor que l’origen de la campana, tal i com ens planteja Francesc Llop Álvaro, cal cercar-lo en les civilitzacions d’Àsia Central del II mil·lenni a.C., moment en què les tècniques metal·lúrgiques d’aquest territori –perquè en altres territoris ja es coneixien i s’empraven abans– desenvolupen l’aliatge esdevenint així el bronze, a més de desenrotllar noves tècniques i usos d’aquest. Des de dit punt geogràfic s’inicià la seua expansió, assimilació i adaptació en les diferents civilitzacions, barrejant-se amb altres experiències culturals com les religioses. Un bon exemple és el cas dels celtes, que durant les seues migracions cap a l’oest ficaven als seus cavalls i carruatges xicotetes campanes per tal d’espantar els mals esperits. Tot i que, aquest últim objectiu espiritual també estigué present en altres civilitzacions del món, i inclús en algunes anà més enllà fent-se ús en el culte, com en la cultura romana, on la campana o tintinnabulum, que solia ficar-se en els banys públics, ens aproxima, segons les seues inscripcions, a una associació amb el culte imperial[4]. Altrament, dins de la Roma clàssica, les campanes també tingueren un ús social com a sons de senyal, per exemple com anunciadores de l’obertura dels mercats o informant de la proximitat d’un esdeveniment de certa importància[5].

Malgrat tot, aquestes campanes no seran més, en Occident, que petits instruments sense una afinació concreta i amb uns empraments limitats. Així doncs, no serà fins l’arribada del cristianisme quan aquest afille, no només les campanes com a instrument, sinó també tot allò que representen dins del món espiritual de les cultures anteriors. O siga, que el cristianisme introduirà les campanes en els seus principis teòrics, adaptant-les al missatge religiós del cristianisme. A més a més, serà la seua instal·lació en un edifici, en aquest cas al campanar o campanile, la que convertirà a les campanes en objectes de comunicació, afegint-li també un ús musical. Aleshores, aquesta instal·lació de les campanes en les altures es donà a patir del segle V, atribuint-se tradicionalment aquesta idea a Sant Paulí de Nola (355-431), tot i que l’Església no recolzà la iniciativa fins al 604 per mitjà del Papa Sabinà I (†606), el qual ordenà que es tocaren les campanes perquè els feligresos foren sabedors de quan es canten les hores canòniques en el temple. Curiosament, la ciutat de Nola fou la capital de la regió italiana de Campània, on els historiadors localitzen les primeres instal·lacions de grans campanes en les torres de les esglésies o campanars, atribuint així els estudiosos la nomenclatura de campana a aquesta regió. 

Des d’aquest inici de la instal·lació de les campanes en les altures i el seu ús per als avisos de les hores canòniques, s’afegiren pels anys altres pràctiques. Per exemple al segle VII quan Sant Lupo ordenà tocar les campanes com avís al veïnat en cas de perill extern. Així, s’afegiren durant els segles posteriors la utilització d’aquestes per donar avisos al clero i al poble o marcar els diferents moments importants d’un dia, originant una àmplia sèrie topològica de tocs i vols, que hem pogut conservar, en molts casos, gràcies a les Consuetes. Les campanes començaren a entendre’s com un element inseparable d’una església, transformant-se a més en instruments musicals afinats i que aconseguiran fer ubèrrimes melodies. Sens dubte fou entre els segles XII i XIII quan s’inicià una autèntica difusió, en la Península Ibèrica, de la construcció de grans campanars i campanes més grans, de millor qualitat i en major quantitat per campanar, fins arribar a una proliferació màxima en els segles i centúries ulteriors.

Comptat i debatut, les campanes esdevenen en els pobles i les ciutats elements indispensables de llur paisatge sonor –o soundscape, terme original fixat per Murray Shafer–. Són per a Llorenç Barber un instrument de so indòcil, que aconsegueix, a més a més, reviure constantment el seu propi passat[6]. El so dels bronzes aconsegueix omplir l’espai de sons, que s’espargeixen gràcies a l’aire, evidenciant així que els sons són lliures, tal i com Federico Garcia Lorca va plasmar en la seua poesia:

Un ocell tan solament

canta.

L’aire multiplica.

Sentim per miralls.

Federico García Lorca[7]

Aquests sons idiòfons omplin tot l'espai concret –el que Llorenç Barber denomina locus iste[8]– engendrant música expositiva per a ser captada i escoltada pels habitants, per aquells “oients plurifocals” que capten el missatge sonor, el qual varia segons el punt que es troben del locus iste, ja que l’orografia de l’espai i les condicions meteorològiques arriben a transformar el missatge original, que en aquest cas, sorgeix dels campanars, de les altures. Però la importància d’aquesta ocupació sonora del terreny són els seues receptors, els ciutadans-oients, que gràcies a un treball de la societat i la seua cultura, han pogut introduir en el subconscient individual uns codis sonors propis, que aconsegueixen relacionar dits sons de les campanes amb idees, fets i conceptes, com les festes de la comunitat on es viu o la mort d’alguna veïna o veí, però aquestes idees s’han transformat adaptant-se als nous interessos i solucions que l’individu en societat necessita. Endemés, el fet que les campanes siguen un instrument històric de les nostres comunitats ens duu al retrobament amb sentiments i records propis, sent a més un instrument necessari per als valors de cohesió a un grup social, recordant-nos a més la nostra pertinença a una comunitat.

Aquesta experiència és palpable en les nostres festes locals, com és en el nostre cas, en el Cant dels Angelets. A les 12.00 hores del dissabte el nostre campanar de l’església de l’Assumpció de Santa Maria, més conegut com el campanar de la Vila, amb el seu magnífic i únic conjunt de tretze campanes, de les quals dotze són voltejadores, mantenint-se fixa la campana del Rellotge o de Rauxa i Foc del 1563,  després del diari toc de l’Àngelus, aconsegueix amb el vol general, de campanes, trencar el paisatge sonor usual de la ciutat, per tal de connectar amb els habitants i avisar de la celebració de la festa. Avís general tant sonor i propagador que no ha aconseguit fins al moment cap altre instrument històric. Per la vesprada, el ressò i la importància que té un acte com el Cant dels Angelets a la nostra ciutat, necessita que s’amplifique, que es celebre, que es pregone i que es proclame amb els vols de campanes, que comuniquen a la resta de la ciutat el seu transcurs pel Carrer de Josep Melcior Gomis, el Carrer de Maians, la Placeta Latonda, la Plaça Major, el Carrer del Regall, el Carrer de la Magdalena i la pujada del Fossaret, a més de proclamar el final de cada Cant. Per tant, són les campanes de les esglésies de Sant Francesc, de Sant Carles, del Convent de la Puríssima Sang i de Santa Maria les encarregades i protagonistes d’alterar el nostre panorama sonor i d’aconseguir evocar els nostres instints socials, per tal d’acompanyar al seguici angèlic en la interpretació d’aquest fastuós cant del segle XVII.

Els tocs que s’interpreten durant aquest acte són els vols generals, on les campanes voltejadores, a excepció del dia de Pentecosta, sempre segueixen el mateix ordre d’inici del volteig. Les quatre campanes del campanar de l’església de Sant Francesc, ja en la vesprada de dissabte, faran tres vols d’avís, per tal d’anunciar al públic de l’inici d’aquesta actuació, amb quinze minuts de diferència, sent el primer mitja hora abans de l’inici de l’acte. Una vegada iniciat l’acte la resta de vols que es faran als campanars enumerats seran generals, amb la finalitat d’anunciar el final de cada Cant durant el seu recorregut. Així les campanes de Sant Francesc voltejaran al final del cant inicial i del cant que es realitza a la Placeta de Gomis. El volteig segueix un ordre establert, on la campana més menuda, la campada de Sant Francesc (1942), és l’encarregada d’iniciar el vol, seguida de la campana del Senyor (1944) amb uns breus segons de marge entre elles. Una vegada les dos campanes estan en ple vol, la tercera campana en incorporar-se és la campana de Santa Cecília (1987), continuada per la campana més grossa del conjunt, dedicada a Sant Pascual Bailón (1987), siguen l’última en incorporar-se al volteig. A més a més, després de sonar a l’uníson omplint tota la ciutat i amb l’aturada de les campanes des de la més menuda, serà l’encarregada de finalitzar el vol.

El campanar de l’Església de Sant Carles serà l’encarregat de proclamar el desenllaç dels cants realitzats al xamfrà del Carrer del Delme i a la portada de l’Església de Sant Carles. Al campanar de Sant Carles trobem cinc campanes voltejadores, les quals són les protagonistes dels vols, on la primera en fer-se escoltar és la campana més menuda, la campana de Sant Carles Borromeu (2005), i a ella li segueix la campana de Sant Ignasi de Loiola (1941). La tercera en entrar al volteig és la campana de Sant Lluís i Santa Teresa (1941), essent la campana dedicada al Crist de l’Agonia (2005) la responsable de finalitzar els voltejos de vespres o de festa menor. Així doncs, els dies de festa major o gran, l’última campana en fer-se escoltar als voltejos i l’encarregada d’acabar-los és la campana grossa del campanar, la campana de Sant Faust o Faustina (1956).

El seguici continua el seu recorregut aturant-se a la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia, a la Plaça de l’Ajuntament i a l’entrada del temple de l’Assumpció de Nostra Senyora o de Santa Maria, on les i els Angelets faran sonar les seues veus junt amb les dotze campanes de l’Església de l’Assumpció de Santa Maria, que són les encarregades d’anunciar el fi d’aquests cants. La primera campana en iniciar els vols és la més menuda, el Ximbolet (S.XVIII), seguida de Sant Bertomeu (1956), la Micaleta (1956) i el Calbinot o de Sant Josep (1956). Quan aquestes quatre campanes ja estan en acció, s’incorpora al volteig la campana dels Sants de la Pedra (2006), sent la campana de Sant Ignasi Màrtir (1941, però possiblement siga anterior) la que li seguirà. Quan ja en són sis les campanes que es troben en vol, s’incorpora al volteig la campana dedicada a la patrona dels campaners, la Santa Bàrbara (2009), que precedeix a la campana de Maria o dels Albats (1941). La novena campana en incorporar-se al volteig és la campana de Santa Àgueda o Combregants (2011), i tot seguit serà la campana de 1802, el Santíssim, la que farà acte de presència al vol. Les dues últimes campanes en incorporar-se al volteig del campanar de la Vila són les dos voltejadores més grans; la penúltima en unir-se al vol és la campana dedicada a la patrona de la ciutat, la campana de la Puríssima (2000), la qual finalitza els voltejos en les vespres i en les festivitats de menor rellevància, ja que els dies de festa gran o major, és la campana de Jesús, l’Assumpció de Santa Maria i Sant Pere, coneguda popularment com la Petra (2009), l’encarregada de tancar les incorporacions al volteig, a més de ser l’última campana en escoltar-se quan el volteig finalitza amb un breu solo.

Mentrestant, durant els voltejos de les campanes del Campanar de la Vila, també faran acte de presència les campanes del Convent de la Puríssima Sang. En aquest convent trobem tres campanes voltejadores, on la primera en iniciar els vols és la Puríssima Sang (2003), a la qual li seguirà la campana de Sant Andreu (1602), que junt a la campana del Rellotge, Rauxa i Foc (1563) situada al Campanar de la Vila, i la campana de Santa Àgueda (1380) exposada al museu de la Parròquia de Sant Rafel, són les tres campanes gòtiques que trobem a la ciutat i que han sigut recentment declarades Bé d’Interès Cultural. Finalment, la campana encarregada de finalitzar el vol serà la Maria i Elies (1898).

L’acte finalitzarà amb l’arriba i l’entrada dels Angelets al temple de l’Assumpció per l’esplendorosa i majestuosa portada renaixentista (1530), junt amb l’últim vol general de les campanes de la Vila.

Per finalitzar, volia remarcar que les campanes han necessitat no sols dels agents humans per a explicar i interioritzar el seu codi sonor, sinó també per a crear dits codis i poder interpretar-los. El valor dels tocs i vols que s’han desenvolupat i han aparegut arreu del territori, amb les seues peculiaritats, i que són part de la nostra història, com ja hem vist, humana i social, necessiten del seu manteniment i la seua continuació, tasca que desinteressadament fan les campaneres i campaners, especialment, de la nostra ciutat: la Colla de Campaners d’Ontinyent. La pervivència d’aquest instrument musical històric i el seu llenguatge és part de la societat que el va originar, el va desenvolupar i l’ha mantingut. De les campanes depenen també les nostres tradicions, les nostres festes, els nostres missatges i la nostra memòria, sense elles, com tants altres objectes i canals de comunicació, perdríem el nostre lligam amb el nostre passat, amb la nostra herència i amb totes aquelles experiències que les societats anteriors han volgut transmetre i conservar.

 

[1]Heidegger, Martín. “El arte y el espacio”, en Revista de Filosofía, vol. 39-40, Santiago de Chile, 1992, pàg. 153.

[2]Márkus, György. Marxismo y “antropología”. Barcelona: Ediciones Grijalbo, 1973, pàg. 30. 

[3]Baldó Lacomba, Marc. Introducció a la història. Praxi, estructura i canvi. València: Publicacions de la Universitat de València, 2009, pàg. 141.

[4]Llop i Álvaro, Francesc. Las campanas en las catedrales hispanas. Análisis, significado cultural, conservación y rehabilitación. Tesi doctoral. Departament d’Història de l’Art, Universitat de València, 2017, pàg. 16.

[5]Alonso Ponga, José Luis i Sánchez del Barrio, Antonio. La Campana. Patrimonio sonoro y lenguaje tradicional. Urueña: Fundación Joaquín Díaz, 1997, pàg. 10.

[6]Barber Colomer, Llorenç. “Unas músicas del imposible probable”, en Papeles del Festival de Música Española de Cádiz, núm. 1, Granada, 2005, pàg. 158.

[7]García Lorca, Federico. “Réplica”, en Suite de los espejos.

[8]Barber Colomer, Llorenç. “Músicas del cielo y suelo o sobre la composición de lugar”, en ACTO. Revista de Pensamiento Artístico Contemporáneo, núm. 1, San Cristóbal de La Laguna, 2002, pàg. 131-148.

 

Bibliografia

Alonso Ponga, José Luis i Sánchez del Barrio, Antonio. La Campana. Patrimonio sonoro y lenguaje tradicional. Urueña: Fundación Joaquín Díaz, 1997.

Baldó Lacomba, Marc.Introducció a la història. Praxi, estructura i canvi. València: Publicacions de la Universitat de València, 2009.

Barber Colomer, Llorenç. “Músicas del cielo y suelo o sobre la composición de lugar”, en ACTO. Revista de Pensamiento Artístico Contemporáneo, núm. 1, San Cristóbal de La Laguna, 2002, pàg. 131-148.

Barber Colomer, Llorenç. “Unas músicas del imposible probable”, en Papeles del Festival de Música Española de Cádiz, núm. 1, Granada, 2005, pàg. 153-165.

Colla de Campaners d’Ontinyent. “Inventari de les campanes d’Ontinyent”. Colla de Campaners[en línia]. [consulta: 28 agost 2018]. Disponible a:

http://www.colladecampaners.es/index.php?option=com_content&view=article&id=20&Itemid=230

García Lorca, Federico. “Réplica”, en Suite de los espejos.

García Sánchez, Mª Teresa. De la ciudad en vibración al ser resonante. Una investigación a propósito de los conciertos de campanas de Llorenç Barber. Tesi doctoral. Departament de Projectes Arquitectònics, Universitat Politècnica de Madrid, 2011.

García Sánchez, Mª Teresa. “Sonar ciudades: una lúdica de lo urbano”, en AusArt Aldizkaria, vol.1, núm. 1, Bilbao, 2013, pàg. 155-160. 

Heidegger, Martín. “El arte y el espacio”, en Revista de Filosofía, vol. 39-40, Santiago de Chile, 1992, pàg. 149-153.

Llop i Álvaro, Francesc. Las campanas en las catedrales hispanas. Análisis, significado cultural, conservación y rehabilitación. Tesi doctoral. Departament d’Història de l’Art, Universitat de València, 2017.

Márkus, György. Marxismo y “antropología”. Barcelona: Ediciones Grijalbo, 1973.

Terol, Vicent i Colla de Campaners d’Ontinyent. La campana del Rellotge o de Rauxa i Foc 1563. Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent, 2014.

 

Rafa Revert Huerta i Rafa Cantavella Molla

Colla de Campaners d'Ontinyent

Article publicat al Programa de les festes patronals de la Puríssima l'any 2018.